MARIA MERCÈ MARÇAL

Font: Flickr

Escriptora, docent, editora, traductora i activista, Maria Mercè Marçal (1952-1998), és una de les veus més destacades de les poesia catalana dels 70 als 90 del segle XX. La seva poesia, deutora de l'imaginari surrealista, enllaça amb l'obra d'autors com Joan Brossa. Sobre aquesta tradició Marçal afegeix l'interès per expressar l'experiència femenina com l'embaràs i per tractar una perspectiva vital fins aleshores inèdita, la de l'amor entre dones, que tant necessitava d'una figura de la seva talla. Al llarg de la seva trajectòria va rebre premis literaris com el Carles Riba (1976) per Cau de Llunes i el Carlemany (1994) per la novel·la La passió de Renée Vivien. Al costat d'aquests títols, recomanem el poemari La germana, l'estrangera (1981-1984), les antologies Desglaç (1984-1988, recentment traduïda al castellà per Andrés Sánchez Robayna), Llengua abolida (1977-1988) i el CD El meu amor sense casa (2003), en què podem escoltar la poetessa recitant els seus textos.

Des del punt de vista biogràfic, l'escriptora va ser sempre reservada. El seu matrimoni amb el poeta Ramon Pinyol Balasch amb qui va fundar l'editorial Llibres de Mall, va durar només quatre anys, 1972-1976. El 1980 va tenir una filla, Heura. Mai Cobos i Fina Birulés van ser companyes sentimentals amb impacte en la seva vida i la seva poesia. Va morir de càncer amb només 45 anys. Cantautors com Marina Rossell, Maria del Mar Bonet, Sílvia Pérez Cruz i Miguel Poveda han posat música als poemes de Marçal. Deixem un enllaç d'aquest últim: "Cançó del bes sense port".

Traduïm per als lectors un dels seus poemes més poderosos basat en un quadre de Frida Kahlo. Esperem que els agradi.

“Frida”

(Sobre una pintura de Frida Kahlo)

Tinc dins del cap un cap d'home,
—matriu sense camí!
Donar-lo a llum em mata,
servar-lo em fa morir.

No és cap home, és un nen,
clavat com una dent.
Si no neix em devora per dins,
si neix m'esbotza el crani i el cervell.

Enmig del seu front un ull
em vigila glaçat
perquè cap culpa no m'exiliï
d'aquest vell paradís.

....

En la cabeza tengo una cabeza de hombre,

-¡matriz sin camino!

Darla a luz me mata

Conservarla es morir.

No es ningún hombre, que es un niño

clavado como un diente.

Si no nace, me devora por dentro,

si nace, me revienta cráneo y cuello.

En medio de su frente, gélido,

un ojo me vigila para

que la culpa jamás me exilie

de este viejo paraíso.

Text introductori i traducció del poema: JUAN JESÚS PAYÁN.